Si bé fins ara l’Àfrica s’ha lliurat dels pitjors efectes de la pandèmia de la Covid-19 contra la salut pública, el confinament ha posat de manifest les deficiències econòmiques i la vulnerabilitat estructural de l’Àfrica. Com a continent ric en recursos, l’Àfrica té la capacitat de proporcionar una qualitat de vida decent a tots els seus habitants. L’Àfrica és capaç d’oferir serveis públics universals, com l’atenció a la salut i l’educació, i de garantir l’ocupació de les persones que vulguin treballar, mentre assegura un sistema d’ajuda i ingressos decents a aquells que no puguin fer-ho. Malgrat tot, dècades de desarticulació socioeconòmica colonial i postcolonial, exacerbades per la liberalització del mercat, han obligat als països africans a entrar en un cercle viciós amb diverses deficiències estructurals, caracteritzat per:
- La manca de sobirania alimentària.
- La manca de sobirania energètica.
- Indústries manufactureres i extractives de baix valor afegit.
Aquesta trinitat impia produeix una pressió a la baixa molt dolorosa pels tipus de canvi africans, fet que es tradueix en preus més alts per les importacions de productes de primera necessitat com aliments, combustible i productes mèdics que salven vides. Per protegir a la gent d’aquest tipus d’inflació importada, els governs africans demanen prestades divises per mantenir artificialment les monedes africanes “fortes” en relació amb el dòlar dels Estats Units i l’euro. Aquesta solució artificial és un pedaç que obliga les economies africanes a una activitat econòmica frenètica centrada en aconseguir dòlars i euros pel servei d’aquest deute extern. Com a conseqüència, les economies d’Àfrica han quedat atrapades en un model d’austeritat, que sovint s’aplica mitjançant condicions establertes pel Fons Monetari Internacional (FMI), i també a través de la constant pressió d’altres creditors que volen protegir els seus interessos polítics i econòmics; fet que envaeix encara més la sobirania econòmica, monetària i política dels països africans. Les condicions imposades pel FMI i els creditors internacionals solen centrar-se en cinc estratègies polítiques problemàtiques i poc fructíferes:
- El creixement orientat a l’exportació.
- La liberalització de la Inversió Estrangera Directa.
- La sobrepromoció del turisme.
- La privatització de les empreses estatals.
- La liberalització dels mercats financers.
Cada una d’aquestes estratègies és una trampa disfressada de solució econòmica. El creixement impulsat per les exportacions augmenta les importacions d’energia, béns de capital d’alt valor afegit i components industrials, i fomenta l’apropiació de terres i recursos, però només augmenta les exportacions de productes de baix valor afegit. I, per suposat, no tots els països en desenvolupament poden seguir a la vegada aquest model. Si alguns països volen aconseguir un superàvit comercial, altres han d’estar disposats a tenir un dèficit comercial. El creixement impulsat per la Inversió Estrangera Directa augmenta les importacions d’energia i obliga els països africans a participar en una cursa interminable a la baixa per atreure els inversors a través d’exempcions fiscals, subsidis i normatives laborals i ambientals més permissives. També dona peu a la volatilitat financera i a importants transferències netes de recursos als països rics, algunes de les quals adopten la forma de transaccions financeres il·lícites. El turisme augmenta les importacions d’energia i aliments, i a la vegada afegeix importants costos ambientals en termes de la seva petjada de carboni i l’ús d’aigua.
La majoria de les empreses públiques van ser privatitzades durant els anys noranta (per exemple, les telecomunicacions, les companyies elèctriques, les aerolínies, els aeroports,etc.). L’augment de les privatitzacions devastarà les poques xarxes de seguretat social que encara queden sota control públic. La liberalització del mercat financer acostuma a requerir la desregulació de les finances, la reducció dels impostos sobre els beneficis del capital, l’eliminació dels controls de capital i l’augment artificial dels tipus d’interès i els tipus de canvi; totes aquestes polítiques garanteixen retorns atractius pels grans especuladors financers del món. Això genera un allau de capitals especulatius que busquen “comprar barat i vendre car”, i que després marxen deixant una economia deprimida.
Per últim, tots els acords de lliure comerç i inversió tenen com a objectiu accelerar i aprofundir en la línia d’aquestes cinc estratègies, que impulsen l’estancament profund de les economies africanes. Aquest model de desenvolupament econòmic defectuós exacerba encara més “l’èxode intel·lectual” de l’Àfrica, que tràgicament, en alguns casos, adopta la forma de vaixells de la mort i rutes de la mort pels migrants econòmics, sanitaris i climàtics.
Aquestes cinc solucions polítiques “de pedaços” semblen atractives perquè proporcionen un alleujament temporal en forma de creació de llocs de treball i transmeten la il.lusió de la modernització i la industrialització. Malgrat tot, realment, aquests llocs de treball són cada cop més precaris i vulnerables a qualsevol xoc extern a les cadenes de subministrament mundial, la demanda mundial i els preus mundials dels productes bàsics. En altres paraules, el destí econòmic de l’Àfrica segueix sent dirigit des de l’exterior.
La pandèmia de la Covid-19 ha exposat les arrels dels problemes econòmics de l’Àfrica. Per tant, la recuperació posterior a la pandèmia no serà sostenible si no s’afronten les deficiències estructurals preexistents. Per això, donada la imminent crisi climàtica i la necessitat d’adaptació socioecològica, la política econòmica ha de basar-se en principis i propostes diferents.
Demanem a tots els estats africans que elaborin un pla estratègic centrat en la reivindicació de la seva sobirania monetària i econòmica, que ha d’incloure la sobirania alimentària, la sobirania en matèria energètica (renovable) i una política industrial centrada en un valor afegit més alt en allò que fabriquem. Àfrica ha d’acabar amb un model econòmic de desenvolupament basat en una cursa cap al fons en nom de la competència i l’eficiència.
Les aliances comercials regionals dins del continent han d’estar basades en inversions coordinades destinades a formar vincles industrials horitzontals en esferes estratègiques com la salut pública, el transport, les telecomunicacions, la investigació i el desenvolupament (I+D) i la educació.
També demanem als socis comercials d’Àfrica que reconeguin el fracàs del model econòmic extractiu i que adoptin un nou model de cooperació que inclogui la transferència de tecnologia, associacions reals en matèries d’investigació i desenvolupament i estructures de suspensió de pagaments –inclosa la cancel.lació del deute sobirà- que mantinguin la producció i l’ocupació.
Els estats africans han de desenvolupar una visió clara i independent a llarg termini per augmentar la resistència als xocs externs. La sobirania econòmica i monetària no implica un aïllament, però sí un compromís amb les prioritats econòmiques, socials i ecològiques, fet que significa mobilitzar els recursos nacionals i regionals per millorar la qualitat de vida del continent. Això significa ser més selectiu respecte a les Inversions Estrangeres Directes i a les indústries extractives orientades a l’exportació. També significa prioritzar l’ecoturisme, el patrimoni cultural i les indústries locals.
La mobilització dels recursos de l’Àfrica comença amb un compromís envers les polítiques de plena ocupació (un programa de garantia ocupacional), la infraestructura de salut pública, l’educació pública, l’agricultura sostenible, l’energia renovable, l’administració sostenible dels recursos naturals i una dedicació insubornable amb l’empoderament dels joves i les dones a través de la democràcia participativa, la transparència i la rendició de comptes. És hora que l’Àfrica tiri endavant i aspiri a un futur millor en el qual tots els seus pobles puguin prosperar i converteixin el seu potencial en una realitat. Aquest futur està a l’abast de les nostres mans i començar per la recuperació de la sobirania econòmica i monetària de l’Àfrica.
Signat[1]
Fadhel Kaboub, Denison University, Ohio, USA
Ndongo Samba Sylla, Dakar, Senegal
Kai Koddenbrock, Goethe University, Frankfurt, Germany
Ines Mahmoud, Tunis, Tunisia
Maha Ben Gadha, Tunis, Tunisia
[1] Les firmes representen les opinions personals dels autors i no les de les empreses o les institucions per les quals treballen.
