Autor
El passat 16 de maig l’economista Stuart Medina Miltimore va donar una xerrada sobre les pensions públiques a la Casa de Cultura de Ciutadella.
El ponent va començar explicant l’informe de l’Airef sobre pensions, va explicar que les regles de “sostenibilitat” eren bizantines i males d’entendre per la ciutadania de manera deliberada, a més a més, el mencionat informe té un biaix alarmista per tal que la població es desanimi i es resigni a que el sistema de pensions públic es vagi deteriorant inexorablement.
Stuart va ser contundent respecte al sistema de Seguretat Social Espanyol, és regressiu, classista i desincentivador. Ben mirat, és un sistema arcaic basat en l’escassetat artificial. Va explicar que és regressiu, ja que hi ha un topall en la base de cotització, és classista perquè les cotitzacions només s’apliquen a les rendes del treball i no a les rendes del capital, és desincentivador ja que encareix els costos salarials i dificulta la creació de llocs de treball. L’economista va deixar clar que les cotitzacions a la Seguretat Social no eren un salari diferit, sinó un impost.
L’economista va seguir la seva exposició, explicant com funciona realment el nostre sistema monetari i fiscal, els balanços sectorials i la vertadera funció dels impostos.
Ens va donar una definició d’economia heterodoxa com l’estudi de la creació social i distribució social dels recursos de la societat, en contraposició a la definició ortodoxa d’assignació de recursos escassos entre desitjos il·limitats.
Va explicar que l’estat és l’emissor de la moneda i per tant no pot quedar sense ella. Les llars i empreses són usuaris de la moneda i sí que tenen una restricció financera a diferencia de l’estat.
El Sr. Medina va deixar clar que el vertader problema de la sostenibilitat de les pensions és la disponibilitat de recursos reals. Va donar xifres esgarrifoses del malbaratament de recursos a Espanya, com per exemple:
- Hi ha quasi 3 milions d’aturats.
- La taxa d’atur juvenil és d’un 28,36%, la més alta de la UE.
- Hi ha 3,4 milions d’habitatges buits.
- Milers de metges i personal sanitari se’n van d’Espanya.
Això és un problema real pels pensionistes afirmava l’economista, i no que es buidi la “guardiola” de les pensions o que la despesa en pensions superi un percentatge arbitrari del PIB considerat insostenible pels “experts” de l’Airef.
Seguidament va plantejar les següents reformes al sistema de pensions publiques:
- Integrar la Tresoreria General de la SS a la Tresoreria general de l’Estat i pagar les pensions des dels pressupostos generals de l’Estat: la separació de Tresoreries és una excusa per crear una ficció d’escassetat.
- Rebutjar les regles de despesa: no estan al servei del nostre benestar i es basen en falses premisses (les cotitzacions financen les pensions, hi ha escassetat de diners).
- Suprimir les cotitzacions a la SS: són regressives i contraproduents ja que dificulten la creació d’ocupació.
- Rebutjar les regles de càlcul de les pensions basades en cotitzacions passades. El nostre sistema de pensions no es pot basar en infortunis o cops de sort del passat. Establir unes pensions dignes idèntiques per a tota la població.
- Dissoldre el pacte de Toledo: les reformes s’han de discutir a les Corts, no a porta tancada.
Finalment va exposar les següents conclusions:
- Una comprensió millor de l’economia ens permet abandonar mites i institucions obsoletes.
- No hi ha una restricció financera a la despesa pública en pensions: la restricció a la despesa pública són els recursos reals disponibles. La millor regla de despesa és la que no existeix.
- Hem de centrar-nos a planificar una adequada provisió de serveis, infraestructures i béns de consum per a la població dependent.
- Mentre hi hagi recursos aturats i infrautilitzats, no cal sacrificar unes partides de despesa per atendre’n unes altres.
- Proposar un altre model de pensions públiques que no sigui classista i regressiu.
- Suprimir l’AIReF, una institució d’ideologia neoclàssica, per una agència que ajudi el govern a la seva tasca de planificació per a la provisió de serveis públics que maximitzin el benestar de la població.
Varen assistir una trentena de persones que al final de l’exposició van demanar diverses preguntes al conferenciant, algunes d’elles van quedar atònites quan van comprendre que el paradigma econòmic ortodox que fins ara les havien inoculat els mitjans de comunicació era fals. A més a més, l’economista sabia respondre de manera acurada i entenedora a l’hora de desmuntar els mites que plantejaven i que fins aquell dia havien cregut.
