Autor
L’home del sac és un dels estereotips socials que s’utilitza per fer por als fillets i es comportin com volen els adults; de manera paral·lela, el dèficit públic es utilitzat per l’oligarquia econòmica per atemorir i fer claudicar a la població en les seves demandes socials.
Igual que l’home del sac, el dèficit públic no és res més que una invenció dels think tanks neoliberals, que no té cap fonament econòmic, i que només serveix, bàsicament, per perjudicar greument la vida del 90% de la població.
La xifra del límit de dèficit públic, un 3%, se la va inventar un funcionari francès l’any 1981, en menys d’una hora i sense cap fonament teòric. Va proposar aquest número perquè havia estat molt utilitzat durant la història i recordava a la Santíssima Trinitat. Mitterrand volia una regla per limitar la despesa pública; nosaltres li vàrem donar, va declarar a la premsa.
La paraula “dèficit” no és casual, va ser elegida a propòsit per les seves connotacions negatives relacionades amb la carència d’alguna cosa. Els ciutadans havien d’aprendre que el dèficit públic era una cosa negativa.
Cada euro de dèficit públic és igual, per identitat comptable, a un euro de superàvit privat i viceversa.
Tanmateix, la realitat és totalment la contrària. Cada euro de dèficit públic és igual, per identitat comptable, a un euro de superàvit privat i viceversa. A més a més, és impossible que el sector públic i el sector privat tinguin al mateix temps superàvits. Així doncs, enlloc de usar l’expressió dèficit públic se podria haver utilitzat la de superàvit privat.
En l’imaginari col·lectiu domina la idea que registrar superàvit fiscal és positiu per se, i que registrar dèficit públic és intrínsecament negatiu. Això és degut a que es comparen les finances d’una família o empresa amb les d’un Estat com si fossin el mateix, i no tenen res a veure. L’estat és l’emissor dels diners i les famílies i empreses són els usuaris del mateix.
De manera que, els dèficits públics incrementen la despesa total d’una economia, incrementant així els ingressos del sector privat i estimulant l’activitat i la inversió econòmica, també aporten estabilitat financera i ajuden a prevenir crisis. Els superàvits fiscals impliquen exactament el contrari.
No és casualitat que en la recent història contemporània d’Espanya, només s’hagin registrat tres anys de superàvit públic (2005,2006 i 2007), que van donar lloc al 2008 a una de les pitjors crisis econòmiques mundials de tota la història, i de la que encara no ens hem recuperat.
És important recordar que el 86% dels països del món registra dèficit públic de manera normal i continuada en el temps, el 14% restant que registra superàvit, solen ser paradisos fiscals o exportadors massius d’hidrocarburs. Aquesta proporció anterior és una constant en la història. Per tant, podem constatar que el que és normal i habitual, és que els països registrin dèficit públic.
El dèficit públic, que no és més que la quantitat introduïda de diners en l’economia per l’estat, mitjançant la despesa pública, menys la quantitat extreta via imposts, és l’única manera que existeix perquè les famílies i les empreses puguin tenir actius financers nets positius. Per consegüent, no ens hem d’enganar amb el tan lloat “pressupost equilibrat” del sector públic, perquè significa que el doblers que injecta l’estat en l’economia, és el mateix que retira a través dels impostos, o sigui, significa que el patrimoni financer net del sector privat, ha de ser per força de zero euros.
Les polítiques de reducció de dèficit públic el que fan quasi sempre, és crear o agreujar vertaders dèficits, que si que són importants per la societat, el dèficit sanitari, educatiu, de llocs de feina de qualitat, d’infraestructures, climàtic, democràtic, etcètera.
Un bon exemple d’aquestes polítiques, és el Reial Decret Llei 8/2010 de mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic. Aquest Reial Decret va suposar unes enormes retallades que van comportar que Espanya quedés enrere respecte a altres regions, en producció, benestar, creació de llocs de feina, infraestructures, recerca i desenvolupament…, fet que, quedéssim encallats en la recessió molts més anys del necessari , fins al punt que, a dia d’avui, encara no s’hagin recuperat el total del número d’hores treballades d’abans de la crisi.
Als funcionaris se’ls va retallar el sou al 2010 un 5% , del 2011 al 2015 se’ls va congelar el salari, i des de fa setze anys, tenen les pagues extres retallades un 38,29% (en el cas del grup A1), sense cap voluntat política a la vista perquè es recuperi el pagament íntegre de les mateixes.
En relació amb això, en macroeconomia hi ha una igualtat irrefutable:
Producció=Despeses=Ingressos
Totes aquestes quantitats que han deixat de percebre els funcionaris, són ingressos que no obtindran els comerciants, botiguers, professionals i empreses. També, és producció que s’ha perdut per a sempre.
Algunes persones progressistes al·leguen que aquestes retallades eren justificades en el moment de l’anomenada crisi, però ara no són de rebut perquè ara no hi ha crisi. Ara bé, tampoc ho eren, baix el meu punt de vista, quan va esclatar la crisi pel següents motius:
En primer lloc, perquè la crisi va ser provocada per l’avarícia de l’oligarquia financera amb les hipoteques d’alt risc, amb la connivència i desregulació del sector bancari per part dels legisladors d’aquell moment. Recordem que el sector bancari va ser rescatat amb doblers públic i que els ciutadans encara estan patint les retallades.
En segon lloc, dur a terme retallades quan hi ha una crisi econòmica és una política procíclica que no fa més que aprofundir i perllongar el sofriment provocat per la crisi a la ciutadania i per la qual cosa, no té cap sentit econòmic ni social.
la regla de límit del dèficit públic té a veure amb un projecte ideològic que persegueix un objectiu molt concret: empènyer als governants a reduir la despesa pública i en conseqüència la mida del sector públic.
En conclusió, la regla de límit del dèficit públic té a veure amb un projecte ideològic que persegueix un objectiu molt concret: empènyer als governants a reduir la despesa pública i en conseqüència la mida del sector públic. Com menys despesa pública hi hagi en educació, sanitat i pensions, per exemple, menor serà la mida, abast i qualitat d’aquests serveis públics i, per tant, més gran serà el marge que tindran els monopolis privats per desenvolupar els seus negocis en aquests sectors.
A més a més, aquesta absurda regla de límit de dèficit, també afavoreix a la banca privada, prioritzant la creació de diners bancari, en detriment de la creació de diners estatal via dèficit públic. Però això, té una repercussió fatal en l’economia, la creació de doblers bancari es fa mitjançant la concessió de préstecs, i aquests s’han de tornar juntament amb els interessos, la qual cosa ha provocat un augment preocupant de l’endeutament del sector privat i en el número de crisis financeres d’ençà que la ideologia neoliberal va aconseguir guanyar la batalla ideològica que va suposar la prohibició de la monetització del dèficit.
