Aquest article té l’objectiu de desmuntar el mite neoliberal que afirma que l’increment del dèficit públic provoca una reducció o desplaçament (en anglès crowding out) de la inversió privada per part del sector públic.
Molts experts creuen erròniament que quan els governs nacionals emeten deute públic, poden eliminar o reduir la capacitat del sector privat per obtenir finançament i, per tant, reduir la capacitat de despesa, consum i inversió.
La premissa bàsica és que hi ha una oferta limitada d’estalvi del sector privat per al qual competeixen el sector públic i el sector privat a l’hora de demanar préstecs. Si el govern intenta demanar en préstec més, mitjançant l’emissió i la venda de bons, llavors la competició per obtenir finançament faria pujar els tipus d’interès. Algunes empreses privades decidirien no endeutar-se degut a l’augment dels tipus d’interès, per tant la inversió seria menor. A més, el consum de bens duradors per part de les economies domèstiques disminuiria ja que bona part d’aquest consum està finançat mitjançat préstecs.
Tanmateix, aquest model és incorrecte. Els dèficits fiscals dels governs generen superàvits (fluxos) del sector no governamental (empreses i famílies), això provoca l’acumulació d’actius financers nets per part del sector no governamental (un estoc). Com que hi ha més quantitats d’estalvis (com a conseqüència dels ingressos més alts provinents del dèficit) i una major riquesa financera, no és veritat que el govern estigui competint amb prestataris del sector privat per una quantitat limitada d’estalvis a l’hora de ficar bons governamentals dins les carteres d’inversió que estan limitades en mida. Tots dos, estalvis i carteres, s’expandeixen a mesura que creixen els dèficits governamentals.
Addicionalment, com el Banc d’Anglaterra i el Banc Central Alemany fan constar en les seves pàgines oficials, els préstecs bancaris comercials no estan restringits a la quantitat de reserves dels bancs. Els préstecs creen dipòsits i qualsevol prestatari amb solvència pot accedir a fons per a despeses d’inversió, independentment de la conducta de la política fiscal del govern. És a dir, quan entrem a una sucursal bancaria i demanem un préstec de 200.000 euros, simplement el banc tecleja aquesta quantitat al nostre compte bancari si troba que som solvents i si l’operació li és rendible , amb independència de les reserves o dels estalvis d’altres clients que tingui l’entitat financera. Per tant, els vertaders límits pels bancs a l’hora de donar préstecs, són la rendibilitat i la solvència.
Per tant, el banc crea el seu propi finançament, dipòsits, en l’acte de prestar. I com que ambdues entrades estan en nom del client X, no hi ha cap intermediació en el moment en què es fa un nou préstec. No cal desviar recursos reals d’altres usos, per part d’altres agents, per poder prestar al client X.
D’altra banda, és el banc central qui fixa el tipus d’interès. El pot mantenir tan baix com vulgui, independentment de la mida que tinguin els dèficits. Tenim exemples empírics reals com el cas de Japó amb els tipus d’interès a prop de zero, ( i també el deute públic a llarg termini a tipus molt baixos) des de que l’any 1990 l’economia col·lapsés conduint als majors dèficits fiscals del món desenvolupat. De maner similar, el banc central d’EEUU va mantenir els tipus d’interès baixos després de la crisi financera global de 2008 a pesar que els dèficits fiscals s’incrementaren fins un 10% del PIB. Finalment, durant tota la Segona Guerra Mundial la Reserva Federal també va mantenir els tipus d’interès quasi al zero per cent, mentre els dèficits arribaven al 25% del PIB.
Tot això el que vol dir és que no hi ha cap raó per creure que els dèficits fiscals incrementaran els tipus d’interès, perquè els tipus d’interès venen determinats per la política monetària.
Per totes aquestes raons, l’argument del crowding out contra els dèficits fiscals no està basat en un enteniment coherent de com funciona un sistema monetari modern o en dades empíriques i històriques.
En conclusió, crec que la història del crowding out és una història de l’home del sac, una història per fer-nos por dels dèficits públics i d’aquesta manera evitar que el sector públic pugui créixer i oferir uns serveis socials dignes mitjançant la utilització de la sobirania monetària i de retruc afavorir el negoci bancari privat perquè haguem d’estar cada vegada més a mercè del seu finançament i de les seves condicions.
