Els signants d’aquesta declaració promouen un projecte de política econòmica a l’altura del moment històric que estem vivint, en el qual l’Estat configura l’evolució d’un capitalisme sotmès a l’interès general.
En nom de l’eficiència econòmica es promou i tolera el major malbaratament de recursos de les nostres modernes economies: la depreciació de les capacitats, habilitats i creativitat de les persones a través de la desocupació. La prioritat és repensar la política econòmica col·locant la plena ocupació digne al centre de l’agenda política, en coherència amb el mandat expressat en les nostres constitucions. Per tal d’assolir aquest objectiu, hem de reconèixer que només qui crea la moneda, l’estat -la Unió Monetària Europea (UME) en el cas de la zona euro- té la capacitat financera d’assegurar la plena ocupació digne amb estabilitat de preus en tot moment. Per tant és fonamental substituir el sistema actual centrat a aconseguir uns objectius pressupostaris arbitraris que enforteixen la histèria al voltant del signe comptable dels comptes del Govern, per una política econòmica projectada i avaluada en funció de resultats desitjats sobre l’economia real, com ara la supressió de la pobresa a través de l’eliminació de la desocupació, la millora dels serveis públics, la cura del medi ambient i de les persones, i el progrés del nostre aparell productiu.
La desocupació només pot ser eliminada mitjançant una política fiscal adequadament expansiva que combini un augment suficient de la despesa pública i una disminució dels nivells de tributació sobre les classes populars i el teixit productiu. Dins d’aquest marc preveiem un Pla d’Ocupació de Transició; un programa permanent d’ocupació pública que assegurarà a tothom l’accés a una ocupació amb un salari superior al del llindar de la pobresa i amb condicions dignes.
Les perspectives polítiques de països com França i els Països Baixos, que posen en qüestió la supervivència de la UE; l’experiència de Syriza, que evidencia la necessitat de potents bases negociadores per gestionar la relació amb la UE; i l’elevada probabilitat que la UE no estigui disposada en cap cas a canviar el disseny de les seves polítiques; ens obliguen a explorar les solucions que s’ofereixen a la societat, com l’adopció de noves monedes nacionals per a la consecució d’objectius que definim democràticament.
Per aquest motiu les parts adherides a aquest projecte s’estableixen com un eix internacional amb la finalitat d’exercir una pressió social, política i cultural, comprometent-se a interpel·lar als seus respectius governs en els parlaments nacionals i al Parlament Europeu perquè s’abandonin els inútils i onerosos objectius pressupostaris com a meta de política econòmica.
L’aproximació progressista a la política ha d’evolucionar en aquesta direcció per assolir el model social delineat a la Carta de Madrid, una autèntica democràcia social, econòmica i política.